Pertany a una espècie en extinció: la dels naturalistes que, com Darwin en el viatge a bord del 'Beagle' a les Galápagos, van pel món amb una llibreta a la mà i documenten totes les espècies que troben. Així és com Darwin va elaborar la teoria de l'evolució per selecció natural
MÒNICA L. FERRADO | Actualitzada el 23/01/2015 00:00
En uns temps en què l'especialització ho és tot, sobreviure fent com Jordi Serrallonga no és fàcil. Abans de les retallades en recerca ja li era difícil trobar finançament. La figura del científic expedicionari no apareix en les convocatòries oficials. Per això va decidir deixar la plaça com a professor a la Universitat de Barcelona i buscar noves fórmules per fer el que volia. Ara, entre altres coses, és el nou ponent de la secció de ciències i tecnologia a l'Ateneu Barcelonès. Dimecres va impartir la primera xerrada: a la sala no hi cabia ni una agulla.
Ets naturalista i arqueòleg. ¿Com neixen les dues vocacions?
De petit veia Star Wars, El planeta dels simis i l' Indiana Jones, que era el meu ídol. Em fascinava aquesta figura, la del professor universitari que també feia treball de camp. Quan a un estudiant li pots explicar què fas a la Patagònia, a les Galápagos o a Tanzània li aportes molt més.
Però a diferència de l'Indiana Jones, vas deixar la universitat.
Continuo donant algunes classes, però vaig deixar la plaça quan ja em veia com ell, saltant per la finestra per esquivar les cues d'alumnes per atendre i poder anar d'expedició. I més quan aquí no hi ha recursos per fer expedicions. Ara passo mig any fora i mig any a Barcelona. En l'àmbit universitari això seria impossible. Les universitats anglosaxones tenen programes de viatges, però aquí no. Com a molt, estalviant recursos d'aquí i d'allà, pots fer-ne un de quinze dies i tan sols un cop a l'any. I jo no volia això. En canvi, ara puc fer observacions les quatre estacions de l'any, veure què canvia, què no...
Com a petit Indiana Jones, ¿com vas acabar focalitzant el teu principal camp de recerca, els orígens humans a través dels homínids?
Em va marcar una visita de petit al zoo. Va començar a ploure i ens vam refugiar al pavelló dels simis. A la nursery per a les cries de goril·la vaig veure com entrava el cuidador i un goril·la petit buscava la seva abraçada. No el va agafar i la mirada trista del goril·la petit va coincidir amb la meva. Em va impactar molt, vaig veure clar que en ells teníem els nostres orígens. I així va ser com va néixer el meu desig d'anar a l'Àfrica a estudiar els orígens dels humans.
Ets deixeble de Sabater Pi. ¿Com el vas conèixer?
Vaig llegir un llibre seu, El chimpanzé y los orígenes de la cultura, i em va fascinar. Ell va ser el descobridor de la cultura dels ximpanzés, va observar que utilitzen eines, que ho aprenen els uns dels altres, que hi ha àrees culturals... I vaig veure que això era com parlar dels ancestres. Sempre s'havia dit que la tecnologia marcava la diferència entre humans i animals. Però en Sabater Pi ho va desmentir. Quan vaig començar a estudiar, el primer que vaig fer va ser buscar el despatx d'en Sabater Pi. El vaig trobar, amb un rètol que deia que era al Zaire estudiant els bonobos, i una data de tornada. Aquell dia jo era allà, esperant. En Sabater Pi va ser un dels últims grans naturalistes.
Per què cal estudiar els simis actuals per entendre el nostre passat?
En arqueologia, quan no hi ha restes, i això passa en molts jaciments d'homínids on trobem pedres però no pals, que són restes vegetals, aleshores hi ha buits de coneixement que es poden arribar a entendre estudiant el comportament dels ximpanzés, que utilitzen pals com a eines, i el de comunitats humanes, com els hadza, un grup ètnic de Tanzània. Amb ells he fet bona part de la recerca. Són l'últim grup caçador recol·lector autèntic que queda al continent africà.
També has estudiat les comunitats aborígens d'Austràlia. Què tenen en comú amb els hadza?
Al llac Natron, a Tanzània, vam trobar destrals de pedra amb restes fossilitzades de fibres i fitòlits, que són metabòlits vegetals i, per tant, vam ser els primers a descobrir que van tenir un mànec que es va acabar degradant. Vaig anar a veure els aborígens australians per estudiar com fan ells els mànecs.
Va ser l'última expedició que vas fer a la universitat, tot i que amb recursos privats. ¿Ara com finances les teves expedicions?
Quan el 2001 vaig publicar el primer llibre explicant què feia al llac Natron vaig rebre trucades de persones que volien venir. I vaig pensar que fer viatges científics, des de la perspectiva de la descoberta, podia ser una bona opció. Ara intercalo les expedicions en què vaig sol o amb un petit equip amb les que faig amb viatgers.
Com són els teus acompanyants?
Hi ha de tot. Persones que fan realitat un somni, estudiants que s'han passat l'any estalviant... La feina es fa abans, durant el viatge i després. Parlo amb tothom, els explico el plantejament del viatge, que formen part de l'expedició... A Tanzània, per exemple, estem amb els massai. També visitem les Galápagos i la Patagònia.
¿Ara les expedicions són com a arqueòleg o com a naturalista?
No he abandonat les excavacions, però ara duc una llibreta on anoto dades de tot tipus.
Una aproximació inusual. Ara la ciència està molt especialitzada.
Darwin va poder estudiar a les Galápagos perquè va poder observar i recollir tot tipus de dades. Avui difícilment donaran diners a un científic que plantegi, per exemple: "Vull anar a Mart d'expedició com va fer Darwin a les Galápagos