Comencem amb un article de CARL ZIMMER publicat a l' ARA.CAT
EL 1977 UN ESTADÍSTIC de la Universitat d’Oxford, Richard Peto, va assenyalar un fet biològic senzill però intrigant: teòricament hi hauria d’haver molts més casos de càncer entre els humans que entre els ratolins, però a la pràctica no és així. L’argument era d’una senzillesa seductora. Cada vegada que una cèl·lula es divideix, hi ha una petita probabilitat que pateixi una mutació. I com més es divideix i més mutacions acumula, més possible és que esdevinguin canceroses. Com més gros és un animal, més cèl·lules té, i com més longeu, més vegades s’han dividit les cèl·lules. Els humans patim al nostre cos 10.000 cops més divisions cel·lulars que els ratolins, i, per tant, segons aquesta lògica, la nostra probabilitat de contraure càncer hauria de ser molt més alta que la d’un ratolí. Però no és així. Els humans i els ratolins tenim aproximadament el mateix risc de patir-ne al llarg de la vida. Aquesta circumstància es coneix amb el nom de paradoxa de Peto. El mes curiós de tot és que l’elefant, molt més gros, té una probabilitat infinitament petita de patir un tumor maligne.
EL GEN PROTECTOR
Diversos científics han especulat que els animals longeus i de grans dimensions han desenvolupat armes addicionals per combatre el càncer. En cas contrari, aquestes espècies s’extingirien. “Totes les cries d’elefant haurien de caure mortes de càncer de còlon als tres anys de vida”, afirma Joshua D. Schiffman, oncòleg pediàtric de l’Institut Oncològic Huntsman de la Universitat de Utah. En un article publicat a principis de mes a The Journal of the American Medical Association, Schiffman i els seus col·legues exposen que els elefants excel·leixen en la lluita contra el càncer gràcies a un grup de proteïnes que els serveixen per exterminar les cèl·lules danyades.
En un altre estudi, Vincent J. Lynch, un biòleg evolutiu de la Universitat de Chicago, ha arribat a la mateixa conclusió. Va revisar registres de zoològics en què s’havien anotat 644 morts d’elefants i va notar que menys d’un 5% dels paquiderms havien mort de càncer. Per contra, entre un 11% i un 25% dels humans moren de càncer, malgrat que els elefants poden arribar a pesar cent vegades més que nosaltres.
Per entendre com els elefants es defensen del càncer, els científics van investigar un gen que té un paper crucial en la malaltia: el p53. La proteïna que aquest gen codifica controla que l’ADN contingut a les cèl·lules no pateixi danys. En alguns casos incita les cèl·lules a reparar els danys. En altres casos impedeix que les cèl·lules anòmales es continuïn dividint. El p53 fins i tot pot empènyer les cèl·lules a suïcidar-se.
Una mostra de la importància d’aquest gen per combatre el càncer és el que els passa a les persones que neixen amb una còpia defectuosa del p53. Aquest trastorn, conegut com a síndrome de Li-Fraumeni, comporta un risc de contraure càncer al llarg de la vida de més del 90%. Moltes persones afectades per la síndrome de Li-Fraumeni contrauen càncer durant la infantesa i poden desenvolupar càncers de diversos tipus al llarg de la vida.
L’equip del Dr. Schiffman va descobrir que els elefants havien desenvolupat còpies extres del gen p53. Mentre que els humans només tenen un parell de gens p53, els científics en van detectar 20 en els elefants. Per entendre’n l’evolució, els investigadors van fer una comparativa a gran escala entre els elefants i parents seus extingits, com els mamuts llanuts i els mastodonts, l’ADN dels quals segueix conservant-se als fòssils. Els científics van observar que els ancestres petits dels elefants només presentaven un parell de p53 funcionals, com altres mamífers. Però a mesura que l’evolució els va portar a tornar-se més corpulents, els ancestres dels elefants van anar desenvolupant progressivament noves còpies del p53.
LA PROVA DE FOC
Per dilucidar si disposar d’aquestes còpies addicionals del p53 comportava algun avantatge a l’hora de combatre el càncer, l’equip del Dr. Schiffmann va bombardejar cèl·lules d’elefant amb radiacions i productes químics que causen danys a l’ADN. D’altra banda, l’equip del Dr. Lynch les va exposar a productes químics i raigs ultraviolats. En tots dos casos les cèl·lules de l’animal van respondre de la mateixa manera: en lloc de mirar de reparar els danys, les cèl·lules danyades se suïcidaven. Segons Schiffman, aquesta resposta és una manera única -i molt efectiva- de barrar el pas al càncer.
Patricia Muller, oncòloga de la unitat de toxicologia del Consell de Recerca Mèdica de la Universitat de Leicester, al Regne Unit -que no ha participat en cap dels estudis-, afirma que els resultats, malgrat ser convincents, no ofereixen una explicació sòlida de com els elefants se serveixen del gen p53. Muller assenyala que entendre amb precisió la manera que tenen els elefants de combatre el càncer és cabdal abans d’intentar imitar-ne les estratègies amb fàrmacs per a humans. Els experiments en què s’han manipulat ratolins perquè presentessin quantitats addicionals de p53 han evidenciat que aquesta molècula té un inconvenient: pot accelerar l’envelliment. “Se l’ha de mantenir sota un control estricte”, adverteix Muller.
Actualment Schiffman es dedica a investigar la manera de traduir els descobriments fets en elefants en tractaments per als humans. Però explica que també seria útil indagar sobre altres animals de grans dimensions o particularment longeus. Per exemple el farumfer (un rosegador petit), que viu fins a 30 anys sense contraure mai càncer. Per aconseguir-ho, aquest animal utilitza una altra proteïna que atura el creixement de les cèl·lules malignes. De moment l’elefant és l’únic animal que es coneix que combat el càncer amb gens p53 addicionals. Schiffman especula que és possible que els lloros, les tortugues de terra i les balenes tinguin les seves pròpies tàctiques especials per ser més longeus. “La guerra contra el càncer ja es lliurava des de molt abans que existissin els humans”, diu. “Així doncs, fixem-nos en les estratègies de la natura”, conclou